Si em permet el vitalici silenci
posar-li paraules al buit que deixa la solitud
et diria: No marxis!
Però dubto convençuda que el puguis sentir.
Aquest inert estat de supervivència
m’aresta les poques branques que em resten,
i si el vent de la tempesta de l’oblit
em toca la pell per fer-ne una altre escorça,
no romandré immòbil al pas del temps;
faré d’aquesta ablació la meva gesta.
Sense excuses ni flors de toia,
ploraré la pedra que em llosa el cor,
perquè després de tot, si res em queda
seré tot jo. Només jo.
No hay comentarios:
Publicar un comentario