Després de tot, de tu, només em resta solitud. Et recordo, fent memòria, com un núvol blanc enmig d’una tempesta. La teva pròpia tempesta. Amb el sisme al cor i envoltada d’una escorça massa dura per semblar pell i massa fina per semblar forta, vàrem naufragar, soles, lluny de costa i desconegudes. Volen semblar lliures en comptes de perdudes. Volen semblar grans en comptes de ferides i vàrem abrasar-nos amb les mans obertes però buides per voler agafar allò que no sabem oferir. Vàrem somiar despertes un somni esvaït.
No es tracte tan sols de tu, aquest amor que ve després de tu, no és teu, ni tampoc meu del tot. A pesar de tot t’estimo, i estimo el que et vas deixar dins meu. Perquè aquestes runes també parlen d’un present, d’aquesta titella sense titellaire que balla sorda fora de temps.
Però a l’infinit d’aquest racó encara si senten els batecs d’un cor. Com la melodia desenfrenada dels cànons de guerra en primera línia de foc, esperant el dolor, i jo al seu costat; el seu antídot, la teva dot. Però en la frontera de les meves mans, on la curiositat i el misteri descobreixen la resta del món, si debat l’ultratge de la supervivència pel desig. On les víctimes, els meus petons, són afusellats, un a un i en presencia de tothom, i deixats podrir a l’abast dels voltors del teu oblit.
On la sang no hi arriba si recolza l’enyor i les llàgrimes, com úlceres, deixen l’empremta d’un silenci que rebenta per dins. Entre el fang camina l’esperança de tornar-te a trobar, quan la por no faci por, i quan estimar no sigui perdre’s d’un mateix.
Però ara totes aquestes paraules només dibuixant el paisatge d’un lloc llunyà, però si mai tornes a aquest lloc, sàpigues que jo no vaig poder marxar. I ara aquests colors més aspres i foscos donen ombra, a la llum, que un dia els va pintar.
No hay comentarios:
Publicar un comentario