miércoles, 23 de febrero de 2011

SERÉ TOT JO

Si em permet el vitalici silenci
posar-li paraules al buit que deixa la solitud
et diria: No marxis!
Però dubto convençuda que el puguis sentir.

Aquest inert estat de supervivència
m’aresta les poques branques que em resten,
i si el vent de la tempesta de l’oblit
em toca la pell per fer-ne una altre escorça,
no romandré immòbil al pas del temps;
faré d’aquesta ablació la meva gesta.

Sense excuses ni flors de toia,
ploraré la pedra que em llosa el cor,
perquè després de tot, si res em queda
seré tot jo. Només jo.

Si tornés la closca al ós

Si tornés la closca al ós,
Si calcés la terra un tros de l’univers
d’aquest maleït cel que conspira i ens sotmet,
Si pogués deslligar el farcit del cor
del teu esperit que em grana per dins la balda dels meus petons,
Si tingués la sort de viure altres vides... encara que no fos jo

Malgrat això,
mantinc la il·lusió quasi com a sagrada,
pura i beata;
esperant el pecat com a miracle.
desitjant la resurrecció com si fos el nostre perdó

El teu núvol blanc

Després de tot, de tu, només em resta solitud. Et recordo, fent memòria, com un núvol blanc enmig d’una tempesta. La teva pròpia tempesta. Amb el sisme al cor i envoltada d’una escorça massa dura per semblar pell i massa fina per semblar forta, vàrem naufragar, soles, lluny de costa i desconegudes. Volen semblar lliures en comptes de perdudes. Volen semblar grans en comptes de ferides i vàrem abrasar-nos amb les mans obertes però buides per voler agafar allò que no sabem oferir. Vàrem somiar despertes un somni esvaït.
No es tracte tan sols de tu, aquest amor que ve després de tu, no és teu, ni tampoc meu del tot. A pesar de tot t’estimo, i estimo el que et vas deixar dins meu. Perquè aquestes runes també parlen d’un present, d’aquesta titella sense titellaire que balla sorda fora de temps.
Però a l’infinit d’aquest racó encara si senten els batecs d’un cor. Com la melodia desenfrenada dels cànons de guerra en primera línia de foc, esperant el dolor, i jo al seu costat; el seu antídot, la teva dot. Però en la frontera de les meves mans, on la curiositat i el misteri descobreixen la resta del món, si debat l’ultratge de la supervivència pel desig. On les víctimes, els meus petons, són afusellats, un a un i en presencia de tothom, i deixats podrir a l’abast dels voltors del teu oblit.
On la sang no hi arriba si recolza l’enyor i les llàgrimes, com úlceres, deixen l’empremta d’un silenci que rebenta per dins. Entre el fang camina l’esperança de tornar-te a trobar, quan la por no faci por, i quan estimar no sigui perdre’s d’un mateix.
Però ara totes aquestes paraules només dibuixant el paisatge d’un lloc llunyà, però si mai tornes a aquest lloc, sàpigues que jo no vaig poder marxar. I ara aquests colors més aspres i foscos donen ombra, a la llum, que un dia els va pintar.

Amb la pell al cos

Quelcom gest es torna mut quan el parles,
arrela’t la pell al cos
i nova i estranya regala’t.
Deixa corre l’aigua per tots els teus afluents,
que et banyi la cara
una altre cara inversemblant a tu.
Per dins les mans dibuixen formes estranyes,
i és l’art l’única paraula que m’entén
quan et toco i em parles.
Acaricia’m i pinta’m de color tots els meus negres,
et juro, que aquesta vegada
serà l’última vegada que pensi en una altre.